Cent anys de tristor

 

El mil nou-cents vuitanta un aniversari de la mort d'un jueu anomenat Jesucrist ens ha portat la pèrdua d'un colombià anomenat Gabriel. I justament el mateix dia de la setmana: dijous (anomenat sant des d'aquells fets).
El divendres (per unes indagacions d'un cas que portem i que ara no és moment d'explicar) vam assistir a la processó del Sant Enterrament que es fa a Tarragona. Era per Jesús, és clar,  no pas pel Gabriel. Però l'últim pas del seguici era justament "La soledat". Un senyal diví o una casualitat?
Malgrat totes aquestes coincidències, no creiem pas que al tercer dia ressusciti. A més a mes, seria una decepció comprovar que era un déu, perquè això trauria valor a les seves dots com a escriptor.

Gabriel Garcia Márquez encabí cent anys de soledat en una sola novel·la però és (sempre serà) molt més que això. Igual que J.Cortázar és més que "Rayuela" o Vargas Llosa és més que "La ciudad y los perros". Totes les seves obres i les de tants altres autors sud-americans formen part del nostre substrat: negre però amb els ulls oberts a altres colors.
El nostre petit homenatge ja li vam fer recordant un de les seves obres poc conegudes: un relat llarg anomenat "La increïble y triste historia de la Cándia Eréndira y de su abuela desalmada". Un dels casos del nostre primer llibre parodia aquest títol "El segrest de Santa Càndia o La increïble i trista història de la càndida Càndia i el malvat Pare Noel".
Ara només ens resta dir-li adéu.


J&J,
detectius literaris

P.S.
No li diem Gabo perquè no el vam conèixer personalment. No cal prendre's aquestes familiaritats que tothom s'està prenent. Tampoc sabem si no conèixer-lo en persona ha sigut bo o dolent. De tota manera una cosa és l'artista i l'altra la persona. Ens fa l'efecte que hi ha alguns d'aquest escriptors que diem que és millor llegir-los i no conèixer-los.