El pont de la Puríssima Constitució

Per a celebrar aquest puríssim dia de la constitució i el pont que provoca us regalem un dels contes nadalencs inclosos al nostre primer llibre. Justament el que porta per títol el d'aquest esdeveniment. Xaleu-lo mentre feu pont:



El pont de la Puríssima Constitució
El petit nen Jesús del pessebre badallà i començà a despertar-se. Mirà al seu voltant i veié totes les demés figures immòbils. Quin poc esperit, pensà. Donà un cop d’ull més enllà, intentant descobrir en quin lloc de la casa havien parat aquest any el pessebre. No m’hauran fotut l’arbre al costat, remugà. Però no, a l’esquerra no hi havia cap arbre. Semblava que era en uns baixos. Mirà a la dreta i veié al fons una parella de joves que potinejaven abstrets, aliens al pessebre i al naixement i a l’esperit nadalenc i a tot això. Que podien estar fent, de més important?
L’Antoni i la Càndia acabaven de pintar el carro que treurien a l’Encamisada. Havien aprofitat aquells dies de festa per a restaurar-lo i deixar-lo a punt. Ara estaven orgullosos de la seva feina.
- Que et sembla si l’estrenem? – preguntà l’Antoni
- Què vols dir? – digué la Càndia mirant-se’l de dalt a baix.
- Dona! Una rebolcadeta damunt una relíquia del transport agrícola de Falset...
- Ni tu pensis! – exclamà la Càndia enfadada.
- No he dit res. No he dit res.
- És clar que no ha dit res. Si més no, jo no ho he sentit.
- Ai! El que s’ha de fer...
- I en unes dates com aquestes!
- Eh! Que jo no he dit res, eh!
- Es clar que no has dit res! Més faltaria! I al damunt de Nadal!
- No hem quedat que no he dit res?
- NO! No has dit res! - cridà la Càndia.
I seguidament llençà el pot de pintura que tenia entre les mans amb tanta ràbia, i amb tanta mala sort o poca punteria (o molta puteria) que encertà al bell mig del carro acabat de pintar. Seguidament sortí dels baixos de la casa on eren.
 - Ni ho diràs mai més! – cridà des del carrer.
El petit nen Jesús des del pessebre s’estafa fotent un fart de riure.
- Un carro menys per a l’Encamisada! - exclamà.
I l’Antoni, que no ho sentí però ho devia pressentir, es mirà amb ulls plorosos aquell carro tot tacat; agafà una destral i, cagant-se en la Constitució i en la Puríssima, començà a clavar-li cops mortals. Era de nit quan encara continuava fent els trossos de fusta cada vegada més i més petits.

Comentaris